martes, 28 de febrero de 2017

I els calçotets mullats li assenyalaren rogles

«A la sèquia dels xiquets, Josep va ordenar al seu germà Robert que n’isquera, cosa que el nano, com ell l’anomenava, féu entre tímides protestes, mentre s’eixugava el cos amb una mena de drap gran del qual tothom se’n servia. Es vestí i els calçotets mullats li assenyalaren rogles d’humitat als pantalonets.»

Bulevard dels Francesos

Ferran Torrent


Molino de "Nou Moles" sobre la acequia de Favara, 1908. Actual calle de Torres Torres

Archivo de José Huguet

http://valenciadesaparecida.blogspot.com.es/

lunes, 27 de febrero de 2017

Al cartero no le gusta darte las cartas más buenas

«Madre, di, ¿por qué estás tan callada y tan triste, sentada ahí, en el suelo? ¿No ves que la lluvia entra por la ventana y que te está mojando?

Oye, el gong está dando las cuatro y hermano tiene que volver ya del colegio. ¿Qué té pasa, di madre, por qué estás tan rara? ¿Es que no has tenido hoy carta de papá?

A todo el pueblo le trajo hoy el cartero una carta, yo lo he visto.

Sólo las cartas de papá se las guarda en un saco para leérselas él.

¡Madre! ¡Estoy seguro de que el cartero es muy malo!… Pero no estés triste por eso, madre. Mira, mañana es la feria del pueblo. Que vaya la criada y compre plumas y papel. Yo mismo te voy a escribir todas las cartas de papá. Y verás que no encuentras ni una falta.

Te escribiré derechito desde la A hasta la K… ¿Por qué te estás riendo, madre?

¿Tú crees que yo no sé escribir tan bien como papá?

Ya verás, yo rayaré el papel con una regla, y pondré mucho cuidado, y haré bien grandes las letras.

Y cuando concluya, ¿piensas que voy a ser tonto como papá, que echa las cartas en el saco de ese cartero feo?

¡Te la traeré yo mismo al momento y te ayudaré a deletrearla! ¡Ya sé que al cartero no le gusta darte las cartas más buenas!»

El cartero malo

Rabindranath Tagore


Todocolección

domingo, 26 de febrero de 2017

La ciutat es veia lluny

«Si miraves a la dreta, la ciutat es veia lluny, per bé que s’hi podia arribar caminant en una hora si fa no fa per sendes rurals fins la carretera Reial, seguint pels barris de La Torre, Sant Marcel·lí i la Creu Coberta. En aquest darrer començava la ciutat pròpiament dita: la popular fàbrica de cerveses El Turia marcava, amb un seguit d’edificis, l’inici urbà.»

Bulevard dels Francesos

Ferran Torrent



Fábrica de cervezas "El Turia". 1969

Archivo de Rafael Solaz

http://valenciablancoynegro.blogspot.com.es/

sábado, 25 de febrero de 2017

El niño pobre ganó el concurso de disfraces

«Aquella tarde nadie durmió la siesta,
porque era fiesta.
"Concurso de disfraces infantiles en el salón".

Había un niño disfrazado de camaleón,
otro de Tarzán
y uno más desnudito
iba de Adán,
(vestido de hojas),
otros, de "pieles rojas",
muchos de astronautas,
de toreros,
de buzos,
de bomberos.

Entró un niño muy despacito,
muy timidito,
muy despistado,
llevaba un traje roto
por todos lados
(codos, rodillas
y bolsillos rasgados).

-¿ Y tú, con esos agujeros,
de qué vas disfrazado?
- Vengo de "queso de bola".
(El niño pobre ganó
el concurso de disfraces).»

Concurso de disfraces

Gloria Fuertes



Teatro Principal, durante los Carnavales de 1924, actuación especial para los niños

Subida por Paco Máñez a Valencia en blanco y negro




viernes, 24 de febrero de 2017

¡Ahora no sé ya si son conejos o pollos!

«Veraneaba en el Cabañal, en la calle de la Reina, hoy de la Libertad.

Su alquería, así se llamaban las casas de esa calle, se adaptaba al plano general: un cuerpo delantero, con frontera a la calle, un corralito con unas macetas y otro cuerpo de edificio cara al mar.

Se reunían por las mañanas en el corral, a la sombra de una higuera, a tomar chocolate e higos, D. Matías, Camilleri y otros famosos humoristas de aquel tiempo.

Cada día ideaban alguna broma, siempre ingeniosa y aguda.

Para muestra basta un botón.

Pasaba todas las mañanas, por la puerta de la alquería, una huertana de la Malvarrosa camino del mercado, llevando pollos a la venta.

Conjuráronse los contertulios un día y, en cada esquina destacados, le hicieron idéntica pregunta:

- ¿Cuánto quiere por esos conejos?

A las primeras preguntas respondió malhumorada:

- ¡Qué cosas tienen estos señoritos!

Pero la reiteración de la pregunta llegó a obsesionarla de tal modo, que al reiterarle D. Matías, el último de la estratégica conjura, la desconcertante pregunta, exclamó congojosa:

- ¡Cuando salí de casa sé cierto que eran pollos; ahora no sé ya si son conejos o pollos!»

El matrimonio (fragmento)

Juan de la Calle

Oro de ley. 30/4/1927



1870 - Hortelanos valencianos

http://valenciablancoynegro.blogspot.com.es/

jueves, 23 de febrero de 2017

Que açi els fadrins i fadrines, tambe solen morrechar

«Al llegir qu'en França
¡se besaven pels carrers!
Ha mogut mes gran tumult
en ma casa aixo del bes
que la llei del clero i del cult
mourá enguany en lo Congres.

La una em solta, atra m'agafa
pegant brincos d'alegria
preguntantme quan vindria
eixa moda a Russafa.

Perqu'es precis confessar
que açi els fadrins i fadrines,
tambe solen morrechar
p'els corrals i per les esquines.»

Al llegir qu'en França

Josep Bernat i Baldovi


Celebración de una boda en algún establecimiento de la calle Xàtiva

Todocolección

miércoles, 22 de febrero de 2017

Y eran doce golpes de azada en tierra…

«Daba el reloj las doce… y eran doce 
golpes de azada en tierra… 
…¡Mi hora! —grité—… El silencio 
me respondió: —No temas; 
tú no verás caer la última gota 
que en la clepsidra tiembla. 

Dormirás muchas horas todavía 
sobre la orilla vieja, 
y encontrarás una mañana pura 
amarrada tu barca a otra ribera.»

Del camino. XXI

Antonio Machado


Antonio Machado, frente al Ateneo, en la actual Plaza del Ayuntamiento

1º de Mayo de 1937

http://www.uv.es/

martes, 21 de febrero de 2017

Havia de tocar amb la banda de música

«Josep era el fill de la senyora Inés i feia de llanterner al taller del senyor Rafael Puig, un autònom de l’ofici que l’adoptà d’ajudant per l’antiga amistat que mantingué amb son pare. Josep li va demanar permís per anar-se’n una hora abans; aquell dia, un divendres de maig, havia de tocar amb la banda de música en un barri de València.»

Bulevard dels Francesos

Ferran Torrent


Pinedo. 2 de agosto de 1942

Todocolección

lunes, 20 de febrero de 2017

Bajo esa melodía siguieron concertando compraventas de ganado

«Angelita Corbi comenzó a cantar ay barrio de Santa Cruz con su lunita plateada, pero los curas se esfumaron y después Rosita Amores cantó será una rosa será un clavel y los carniceros y labradores bajo esa melodía siguieron concertando compraventas de ganado.»

Tranvía a la Malvarrosa

Manuel Vicent


Rosita Amores en 1970

http://www.levante-emv.com/

domingo, 19 de febrero de 2017

Estamos en un mercado

«De Valencia recuerdo, el sol, la playa y algunas secuencias inconexas, como pedazos de película rescatados de un rollo roto: 

Me veo, por ejemplo, de la mano de mi madre. Estamos en un mercado donde ella adquiere algo que paga con las monedas que extrae de un monedero negro, con el cierre de clip. Pienso que en ese recipiente lleva el dinero que le han dado (¿el Gobierno? ¿Dios?) para toda la vida y se me ocurre que es una irresponsabilidad sacarlo a la calle. Si lo perdiera o se lo robaran, qué sería de nosotros.»

El mundo

Juan José Millás




El Mercado del Cabañal en el día de su inauguración. 2 de julio de 1958

http://ateneomusicaldelpuerto.es/

http://www.mercadocabanyal.es/

sábado, 18 de febrero de 2017

Oblidar un passat que perdurava

«Les cicatrius dels perdedors de la Guerra Civil es mantenien en la intimitat, en el silenci exigit sobretot per les mares, temoroses que una indiscreció atribolara encara més una existència que, com a dones amb l’home exiliat, pres o mort, n’havien assumit la part més dura: oblidar un passat que perdurava en l’àmbit de la denigració i donar, a còpia d’hores de treball, qualsevol treball, una mica de futur per als qui encara en podien tindre, els fills.»

Bulevard dels Francesos

Ferran Torrent


Avión del Ejercito Nacional sobrevolando el Ayuntamiento. 1939

Todocolección

viernes, 17 de febrero de 2017

El mar és una immensitat de llums i reclams

«L'estiu de flames s'allarga amb l'horabaixa.
El mar és una immensitat de llums i reclams,
l'espai rebel que banya amb un bufeteig de brises,
l'encoratjador de galions pelegrins vers el Nord.
El teu perfum de sals m'impregna i s'escampa.
La teua mirada ha retornat pels fons de l'aigua.
Aquesta imatge no té rostre,
només un somrís espurnejat a la barca.

Desconcertada he delerat el vol d'una gavina,
lleugeríssima lloba de mar que travessa blaus.
El meu desig s'esvaeix lentament en la nit,
com el mirall de les ones pels batecs obscurs.

I a trenc de l'alba,
sota les ales tèbies dels colors,
un brunzit suavíssim de llibertat
encén de nou ànsies de blaus.»

Ansia de blau

Maria Carme Arnau i Orts


Playa de la Malvarrosa. 1963

Todocolección

jueves, 16 de febrero de 2017

Mi padre tenía un taller de aparatos de electromedicina

«Mi padre tenía un taller de aparatos de electromedicina. Los reparaba, los inventaba, los deducía de publicaciones norteamericanas. No sabía inglés, pero era capaz de interpretar un esquema, un plano o un circuito con la facilidad con la que otros leen un síntoma. Por su taller pasaron aparatos de rayos X y pulmones de acero con los que mis hermanos y yo jugábamos, no siempre a los médicos.»

El mundo

Juan José Millás


Presentación del pulmón de acero en el Salón de Plenos del
Ayuntamiento de Valencia. 1950


Aparato para aliviar los problemas respiratorios de la poliomieletis


http://valenciablancoynegro.blogspot.com.es/2011_09_01_archive.html

miércoles, 15 de febrero de 2017

La vida era aparentment senzilla

«L’aigua era clara: l’adob de Nitrato de Chile que llavors feien servir els llauradors a penes la destenyia, per bé que els inevitables glops causaven alguna diarrea que el pacient evacuava al camp de dacsa més pròxim. La vida era aparentment senzilla.»

Bulevard dels Francesos

Ferran Torrent



Camino de Vera, década de los 20

Fotograma de la película: "HUERTA VALENCIANA"

L´ Institut Valencià de l´Audiovisual i la Cinematografía. Generalitat Valenciana

http://valenciadesaparecida.blogspot.com.es/


martes, 14 de febrero de 2017

Les sèquies i els calçotets eren les piscines i els banyadors dels pobres

«En la dècada dels seixanta, les sèquies i els calçotets eren les piscines i els banyadors dels pobres. Els xiquets, els adolescents i els joves es trobaven a les diferents sèquies de Benicorlí bo i respectant l’ordre jeràrquic imposat pels més forts: allà on la sèquia era ampla i abundosa en aigua s’hi instal·laven els de més edat; la resta més avant o més enrere. Hi havia, però, la infecció, una injustícia que els igualava en un dret de fonament jurídic a l’escorxador. Era aleshores que el nadador audaç esquivava amb una ràpida immersió mentre que el distret, maldant per superar el seu propi rècord entre un pont de pedra i l’altre, ensopegava amb un budell de porc encara sanguinolent per arrossegar-lo uns metres amb el cap. Tothom reia quan tenien lloc aquells incidents. Fins i tot de vegades s’iniciaven batalles llançant-se les deixalles dels animals sacrificats, que, per una negligència d’un empleat, se n’eixien del matador.»

Bulevard dels Francesos

Ferran Torrent



Barracas en el Camino de Pinedo, ca. 1870

Archivo de Rafael Solaz

lunes, 13 de febrero de 2017

Las campanas de la catedral también estaban sonando

«Las sirenas de la policía que sonaban por todas partes yo no las asociaba entonces al terror sino a la fiesta, y más aún al comprobar que las campanas de la catedral también estaban sonando en honor a Franco. Ignoraba que ese día había tantos pasteles en las pastelerías como demócratas en la cárcel o guardados en las comisarías. Con motivo de la visita del Caudillo todos los sospechosos de ser desafectos al régimen habían sido rastrillados y puestos en el frigorífico por miedo a un atentado.»

Tranvía a la Malvarrosa

Manuel Vicent


El Miguelete

Todocolección




domingo, 12 de febrero de 2017

Les roses s'han escampat

«Les roses s'han escampat al riu i els vents,
en passar, les han escalonat amb el seu buf
com si el riu fos la cuirassa d'un heroi esquinçada
per la llança i en la que corre la sang de les ferides.»

Les roses

Abu Hasan


Rosaleda en Viveros

Todocolección

sábado, 11 de febrero de 2017

Era por si las moscas

«Algunos años después me contaría el arzobispo Olaechea que esa noche hubo otro banquete en honor del Caudillo en una alquería por la parte de Godella. Estaban allí junto a Franco todas las autoridades de Valencia con chaquetas blancas, camisas azules y correajes, infinidad de polainas y gorras de plato, trajes de noche y una nube de guardias. En medio del festín, en el instante en que se servía la pularda, hubo un apagón seguido del estruendo de un panel que se había caído. Alguien gritó que era un atentado. De pronto comenzó un barullo. En la oscuridad el arzobispo Marcelino fue empujado hacia el suelo entre las patas de la mesa con el solideo por un lado y el zapato con hebilla de plata por otro. Cuando vino la luz el arzobispo vio que uno de los guardias le tenía apuntada la sien con el cañón de la pistola.

 —Usted perdone —dijo el gorila enfundando el arma—. Era por si las moscas.»

Tranvía a la Malvarrosa

Manuel Vicent



El Arzobispo Olaechea bendiciendo un barco

http://foro.todoavante.es/


viernes, 10 de febrero de 2017

T'estimava i això era tot

«No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.»

Criatura dolcíssima


Joan Fuster


En la puerta de La Marcelina

Todocolección

jueves, 9 de febrero de 2017

Descubriendo mundos donde nunca llueve

«Clara,
distinta Clara,
extraña entre su gente, mirada ausente,
Clara,
a la deriva
no tuvo suerte al elegir la puerta de salida.
Clara,
abandonada
en brazos de otra soledad...
esperando hacer amigos por la nieve
al abrigo de otra lucidez
descubriendo mundos donde nunca llueve,
escapando una y otra vez,
achicando penas
para navegar...
Estrellas negras vieron por sus venas
y nadie quiso preguntar.

Clara,
se vio atrapada,
abandonó el trabajo
se vino abajo.
Clara,
languidecía
perdida en un camino de ansiedades y ambrosías.
Clara
no dijo nada
y un día desapareció...
Recorriendo aceras dicen que la vieron
ajustando el paso a los demás
intentando cualquier cosa por dinero
para hincarse fuego una vez más.
Esa madrugada
Clara naufragó.
Tenía el mar del miedo en la mirada,
las ropas empapadas
y el suelo por almohada...
y lentamente amaneció...»

Clara

Joan Baptista Humet


Barrio chino

Joaquín Collado


miércoles, 8 de febrero de 2017

Lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor

«Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.»

Presoner

Jordi de Sant Jordi


Prisión Central de San Miguel de los Reyes

Archivo de José Huguet

Todocolección

martes, 7 de febrero de 2017

Fuiste lo más real de mi vida


«Sabes, hoy me encontrado contigo
entre papeles dormidos
que alguien me devolvió.

Llevas sobre tus dieciséis años
un traje de tus hermanos
y el beso del rubor.

Fuiste lo más real de mi vida,
mi adolescencia suicida,
yo soy lo que quedó.
Pero eso dejémoslo, ya pasó
y ahora descansa.

Sabes, tus ojos no eran tan verdes
tarde o temprano se pierden
el brillo y el candor.

Sabes, no me han servido de nada
ni tus raíces cuadradas,
ni aquel despertador.

Nunca te pagaré lo bastante
que te pararas delante
de un viejo trovador.
Pero eso dejémoslo, ya pasó
y ahora descansa.

Sabes, fuiste un patán pendenciero
que se burlaba del miedo
y el miedo no se fue.

Sabes, tu cuerpo no era pecado
pero no pases cuidado
luego me lo cobre.

Mira yo no te culpo de nada
tu vida estaba marcada
por eso te maté.
Pero eso dejémoslo, ya pasó
y ahora descansa en paz.»

A mi adolescencia

Joan Baptista Humet


Todocolección


lunes, 6 de febrero de 2017

Fill de la llàntia de bronze



«Farol del carrer patètic,
farol dels segle dinou,
fill de la llàntia de bronze,
nét del domèstic gresol:
els avanços t'oblidaren
any per any i poc a poc.

Solament un funcionari
-pobre Longinos a sou-
et visita a l'horabaixa
amb la llança que et remou.

I ta llum és una nafra
de pus que vol i no pot
escampar-se per l'atmòsfera,
per les clotades de llot,
per les parets sense portes,
sense reixes, sense sol.

La teua llum, devegades,
se tiny amb matisos grocs
d'envegeta per la lluna
que és clau del cèlic trespol.

La teua llum, altres voltes,
s'empara d'un caire roig
en vore l'home i la fembra
que es lliuren a eròtic joc.

Però sovint es destrien
hores i nits al teu volt
que no passa cap persona
i que l'estelada dorm.

Xiula, xiula la ventada;
rellampega, trona i plou.»

Farol

Francesc Almela i Vives



Calle San Vicente con Almas


http://www.skyscrapercity.com/



domingo, 5 de febrero de 2017

Tiene demasiada ala

«Con un poco de dinero
Pepita compra un sombrero.

EN LA TIENDA:

-Tiene demasiada ala.

-Así si llueve no cala.

-Tiene demasiado vuelo.

-Para el sol, es un consuelo.

-Tiene demasiada ala;

(Repite Pepa enfadada.)

-Le rebajo cien pesetas,

le regalo violetas...

(Lo compró.)»

El sombrero volandero

Gloria Fuertes



Sombrerería Albero

Esta sombrerería abrió en 1820 una tienda/taller en pleno centro de Valencia (Plaza del Mercado 9), a unos metros del Mercado Central y de La Lonja. Ya en los 80 abrieron otra tienda en frente de la plaza de toros (calle Xátiva 21). La filosofía de esta empresa “Tú tienes tu estilo, nosotros tu sombrero”

http://blogs.lasprovincias.es/

sábado, 4 de febrero de 2017

Retrona la traca, repica'l tabal

«Naixquí entre les roses
del camp valencià;
del cant de l'alosa
prenguí lo meu cant;
esclava del moro
portava turbant,
y trist y anyorada
vivia cantant
Laralilalá, laralilalá.

Vingué lo Rey Jaume
¡Deu siga llohat!
Y ad sanch de sa espasa
me va cristianar.
Entrí dins la Seu
senyantme y cantant:
d'ensá l'alegreía
que bull en mon cap.
Laralilalá, laralilalá.

¡Recorts, quants ne guarde
dels segles passats!
Jo he vist la senyera
del bon Rat-Penat
eixir escoltada
per braus capitants.
Per allí ahon passava,
plebeus y magnats,
artistes y sabis
baixaven lo cap.
Laralilalá, laralilalá.

Jo he vist als tres angels
que varen formar la vera Imatge
dels Desamparats,
posar en sa destra
playrós lliri blanch,
y en sos ulls clarissims
amor y pietat.
Laralilalá, laralilalá.

Avuy, quant arriva
la festa del Sant,
retrona la traca,
repica'l tabal,
voltegen campanes,
ix lo drach alat,
y al meu compás ballen
Nanos y jagants
Laralilalá, laralilalá.

Quan venen les dances
d'infels i cristians,
sense mi la festa
no pot comensar.
Ni corren les joyes
fadrins afamats,
ni la bescuitada
se por dur al cap,
ni la clavariesa
comensa lo ball.
Laralilalá, laralilalá.

Naixquí entre les roses
del camp valencià,
soch filla d'un poble,
d'un poble lleal,
si un jorn anyorada
portava turbant,
hui porte arracades
vestit de domàs,
agulles, pinteta
y ayrós devantal.
Laralilalá, laralilalá.
Laralilalá, laralilá.»

La Donsayna Valenciana

Víctor Iranzo i Simón




Josep Sanfeliu tocant la dolçaina en la Porta del Mercat de la Llotja de València

Archivo José Huguet

viernes, 3 de febrero de 2017

Que fluyo, y fluyo, y fluyo

«¡Y tanto, y tanto te amo
que mis palabras mueren
en un rumor de besos sin descanso!

¡Y tanto todavía que mis manos
no te hallan al tocarte!

¡Tanto y tan sin descanso,
que fluyo, y fluyo, y fluyo,
y es solamente llanto!»

Apasionadamente

Gabriel Celaya



María vestida de labradora valenciana. 1905

Joaquín Sorolla


jueves, 2 de febrero de 2017

Idèntics i minúsculs paisatges

«Un lapsus de temps i espai,
i se m'encreuen als ulls
la processó de dijous sant
amb la rua del carnestoltes,
encavalcades fins a fondre's
en una plaça on l'embús
ha tallat els carrers de sortida.
L'encens amarat de cervesa,
les plomes encastades als ciris.
La samba cada cop més punyent,
i més embogida la saeta.
Caputxes i antifaços, rere el trau
dels ulls, comparteixen
idèntics i minúsculs paisatges.
L'una a espatlles de l’altra,
tristesa i eufòria
s'enfilen dalt de tot
de les carrosses en pal
buscant un cos entre la multitud,
un sol cos per a totes dues,
urgent, el meu. Li fan senyals.»

Fusions

Cèlia Sànchez-Mústich



http://eoselblog.blogspot.com.es/


miércoles, 1 de febrero de 2017

Música, sólo música

«Un mundo de armonías me rodea.
Fuera palabras, no turbéis mi paz.
Una vida hecha toda de sonidos,
un pensamiento universal que puede
prescindir de cualquier significado.

El universo no habla, nada dice,
el viento mueve diáfano la hoja.
Paraíso final sólo de música
musical. Canta el pájaro en lo hondo
del corazón. Palabras, fuera. Ahora
un mundo de silencios me rodea.

Música, sólo música, callada
música. Siempre música, esto es Dios.»

Sin palabras

Vicente Gaos


Los guitarristas

Joaquìn Sorolla. 1889