Tardor

«Quan ve, amb aire de pàmpols, la tardor
devallant des del cim fins a la foia,‎
esclata al món i a l’esperit la joia,‎
i es desfà com un núvol la tristor.‎

L’home somriu mirant amb serenor
la joventut, pretèrita monjoia:‎
sap que la punxa rau dins de la toia
i que a vora de l’odi va l’amor.‎

Riu la mar amb l’escuma resalada
que promou i remou la garbinada
amb l’elàstica ajuda dels dofins.‎

I en les hortes – aurífic el fullatge –‎
mil magranes es riuen amb coratge,‎
la boca oberta plena de robins.‎»

Tardor

Les taronges amargues

Francesc Almela i Vives

Almanaque para 1916 de El Cuento del Dumenche